Sa tanca de s'era

Na Marianna era una dona generosa que tenia la casa oberta per a tothom i, en aquestes festes de sant Joan era de les més bullangueres. Ara que just fa tres mesos que ens deixà, les finestres de casa seva estaran tancades per ella, per la seva absència; i la família i els amics ben segur que l'enyorarem amb el record agraït per tot el que na Marianna ens va donar.

M'agrada el paratge de la part nord de Ciutadella, el camí que va a sa farola nova o punta d'en Nati. Aquests dies he tornat a fer una caminada per la zona i sempre hi veus diferents tons de cel, diferents actituds dels animals, diferents llums i les seves ombres. Ens trobam amb un paratge dur, esquerp, i a la vegada proper.

Dintre d'aquesta setmana, concretament el dia 8 de març, es compliran els primers cents anys de la publicació de Ciutadella Vella. Podríem assegurar que aquest llibre de mestre Joan Benejam ha sigut el que més ha popularitzat a tan insigne ciutadellenc entre els seus compatricis; si més no, des de la publicació fins ben entrada la mitjania del segle passat.

Record de petit que molts d'al·lots ens enfitàvem. No sabria dir-vos de què, es veu que era una cosa que estava ben estesa a Ciutadella i, supòs, que a la resta del nostre petit món, també. Hi havia dones que desenfitaven i, del que jo tinc memòria, era que et feien un massatge a la panxa prèviament untada d'oli

Tenc entre mans el llibre Els de Cabrera, a on l'autor ens narra les desventures de la família Bonet durant la guerra civil espanyola i, els anys venidors de la postguerra com a presoners a diferentes presons. Les seves vivències no van més enllà que la de molts d'altres, però Déu n'hi do.

Avui a Menorca ens hem llevat amb vent de ponent; vent que anat creixent a mesura del pas de les hores i que el capvespre, a la badia de Ciutadella, era un tot un espectacle que molta de gent no s'ha volgut perdre. De la vistositat d'una mar esvalotada i de la força en què les ones s'anaven aixecant per damunt de la costa; fins i tot per damunt del castell de Sant Nicolau, s'han tret una infinitat fotografies que ben prest veurem a molts de blogs. Jo també us en deixo una acompanyada d'uns quants refranys que esmenten el vent de ponent, un vent bastant mal vist, per cert.

Coincidint amb al cinquantè aniversari del seu traspàs, l'associació Cultural Joan Amades ens convida a participar i, a reivindicar, la feina i la persona de Joan Amades i Gelats. Amades ha estat el gran recopilador de la cultura popular catalana, i açò té, per mi, el seu mèrit; ell no deixà res per anotar, per transcriure, per fer perdurar dins la memòria col·lectiva del poble, el que el poble anava ja desmemoriant.

Dijous dematí els vesins de la cruïlla que formen la plaça Menorca, el carrer de la República Argentina i el carrer de Lepant, vam tenir un mal despertar; un molt aparatós i greu accident ens feia sortir de casa i maleir, un cop més, la mala sort i la mala conseqüència d'una conducció tan temerària com l'excés de velocitat i un excessiu grau d'alcoholèmia

Avui migdia m'ha telefonat ma mare amb aquestes: m'acaba de venir a la memòria una glosa que cantava mon pare, jo tenia entre vuit o deu anys, o sia cap allà l'any 1930-1932, a veure si en treus es net.

A sa planada hi ha fira,

que es senyors l'han feta fer.

Ses estores de l'església

han servit per fer es bouer.

Jo us la deix i esper que entre tots em fareu quedar bé.

Persones com ell n'hi queden poques. Efectivament, amb la desaparició de Rafel Maria Olèo hi perdem un referent, una persona a on la saviesa i la valentia el feien un home lliure de tot fermall.

He rebut aquests darrers dies, supòs que com molts de vosaltres, una enquesta a on es feia palesa la mala idea que un ( i altres...) mitjà de comunicació hi té amb la nostra llengua, alhora que em demanava que hi contestés. No hi vaig participar; i avui en Joan Lladonet,al diari de Balears, ens ho explica.

Heus aquí la resposta:

El periodista Miquel A. Limón, en el seu llegit article, ens recorda aquesta setmana a Joan Estelrich, aprofitant la avinentesa del 50è aniversari de la seva mort. I amb tota la raó del món reclama de les entitats culturals que el treguin de l'oblit: qui enllesteix una forma o altra de commemoració? Sospit que cap, afirma Miquel A. Limón.

Just va ser un moment però la vaig enxampà, a la mala praxi.

Aquests dies, i aprofitant la situació actual i atípica de la meteorologia, he fet unes passejades per alguns dels recintes prehistòrics que tant ens honoram de tenir a la nostra illa de Menorca: torrellafuda, es tudons i torre trencada.

Val la pena apropar-se a la sala d'exposicions del Roser a on, des de el passat 15 de gener i fins el 16 de febrer, un grapat d'artistes ens mostren la seva visió de Menorca. Ho diu així el títol de la exposició: Visions de Menorca.