Sa tanca de s'era

Conec un senyor de Ciutadella que fou pres al camp de concentració de l'illa de Formentera, i a cada visita m'ha parlat de les seves vivències durant els anys durs de la postguerra. Explicacions sense adjectius, perquè no hi ha humà que pugui descriure tanta mala fe. Tantes ganes de fer mal.

Record la vegada que em va dir que ell hi havia estat pres a Formentera. Qui ha estat a Formentera, pot dir que ha estat a l'infern, vaig dir-li jo repetint una frase que vaig sentir en un reportatge titulat: “Nosaltres els vençuts”. Ja ho pots ben dir!, contestà ell.

Arrel d'aquesta amistat he contactat amb l'historiador formenterenc Artur Parrón, ànima de la recuperació de la memòria històrica a les illes, i ell m'ha passat articles seus i un treball sobre l'esmentat camp de presoners. Aquest camp estava suvora s'estany des peix i, entre l'any 1940 i 1942 hi van malviure uns 1400 presoners, la majoria extremenys; amb una condicions inhumanes i condemnats a morir de fam. D'aquest presoners els nombres oficials diuen que uns seixanta hi van morir, però sembla, per testimonis, que n'hi van morir bastants més.

Els relats que un va llegint no tenen res a envejar als referents a qualsevol camp d'extermini nazi, i fent la lectura dels articles publicats, els titulars parlen per si sols: “morts de fam”, “fam”, “els cementiri dels vius”, “paràsits”, “fugides i pallisses”, “campamento sin salida”, “caldo, dos garbanzos y mucho orín”, “reciclaje de habichuelas defecadas”, etc... Tot aquest desbarat era obra de l' exèrcit de l'ordre i, amb el silenci complaent dels qui feien sermons. Així ho conta en Xicu Torres: “Yo cada domingo venia al campo a ayudar a misa, el cura iba a la enfermeria del campo y yo le tenía que acompañar. Los enfermos no pedían dinero, pedían comida. Me acuerdo que unos estaban tirados en el suelo y otros en canastros. Recibíamos a los muertos en el pueblo, los cadáveres se llevaban a hombros entre 10 ó 12 presos desde el campo a Sant Francesc, pero al poco tiempo ya los traían en carro, tirado por los presos, y las cajas eran más grandes porque cabían dos.”

Soc conscient que n'hi va haver moltes i, per tot, de males accions, però la societat actual no pot castigar més aquesta gent exercint la desmemoria con si res no hagués passat; ens cal conèixer la pròpia història per no ser-ne el seu presoner. Tal i com escriu Artur Parrón, recordar és un dret...per a tots.