Àngel Ruiz i Pablo: Menorquí de Catalunya.
Escrit per Pau Gener | 4 Des, 2005Col·locant papers avui he trobat un programa de mà fet pel Consell Insular de Menorca, sense data, dedicat a l'escriptor menorquí Àngel Ruiz i Pablo. El motiu era difondre la campanya per la normalització lingüística: sempre amb la nostra llengua.
A l'esqueix biogràfic s'hi apunten unes paraules de Francesc de Borja Moll: “En adoptar la llengua de la terra, l'escriptor havia trobat el camí de la senzillesa i de la sinceritat, que són dos preciosos secrets de l'èxit de la literatura de creació”.
La qüestió és que la retrobada d'aquest paper m'ha fet fullejar de bell nou alguns del llibres de Ruiz i Pablo que tinc a la meva modesta biblioteca, i la veritat és que aquesta tarde de diumenge m'ha retut: les Obres Completes (edicions Nura, 1981), Per fer gana (Editorial Moll, 3ª edició, 1981), el Llibre de Lectures Menorquines (Consell Insular, 1981) i Del cor de la terra (1928, Editorial Catalana) una “petita obra mestra” segons el poeta Llorenç Riber. També m'he adonat que aquest 2005, quasi finit, ha fet cent-quaranta anys del seu naixement, pura anècdota que no fa al cas, perquè no hauríen d'ésser els aniversaris rodons que ens fessin llegir els nostres i bons autors.
Per cert que Ruiz i Pablo va actuar, durant un cert temps, de bibliotecari del Cercle Artístic de Ciutadella.
Per fer-vos gana, aquí us deixo les primeres estrofes del poema:
PÀTRIA
Trenca l'auba. De la mar
sobre el cristall sense fi,
la nau que em torna a ma llar
neda com un gegant delfí.
Sobre el cel, qui es cobreix d'or,
allà, molt lluny, se desferra,
com un núvol, una terra
qui m'ompl d'alegria el cor.
És la meva, i la sospir.
La conec, la pàtria mia,
de lluny, com coneixeria
la mare que em va nodrir.
Conec ses penyes brescades
on l'ona hi romp sens parar,
ses platges, son roquissar,
ses coves i raconades.
Conec ses algues i arenes
i la remor de l'embat,
i en sé els noms i l'historiat
de ses fades i sirenes.
Per cert, en aquests poema, S'albaida, hi va posar música i ets hi va quedar la mar de be. Crec que s'hauria de fer més cosa per recordar es nostres poetes i no deixarlos mai en l'oblid. El meu troç preferit es aquest: [... Conec ses penyes brescades/on l'ona hi romp sens parar,/ses platges, son roquissar, /ses coves i raconades...] Magnific.