Blai Bonet
Escrit per Pau Gener | 16 Des, 2007Aquest dies es commemora el desè aniversari de la mort del poeta, i com s'acostuma, es recorda la figura del homenatjat i es difon part de la seva obra; molt poc!. I d'açò em queixo, al manco a Menorca ben poc o gens se'n ha parlat
A Mallorca, pel que vaig escoltar a un emissora de ràdio, s'han fet conferències i publicacions però molt mancades de publicitat i tan semblava i, així també es queixaven que eren fetes més per complir l'expedient que no per apropar una persona que parlava clar i, molt compromesa com era en Blai Bonet; tot un poeta.
Era pel mes de març de l'any 2000 que en el Cercle Artístic vam presentar el muntatge que l'actor Pep Tosar havia fet sobre textos de Bali Bonet: La casa en obres. Els meus records d'aquella obra són excepcionals i aquella obra fou la meva personal descoberta del avui recordat, i molt de temps arraconat, poeta de Santanyí.
Ara per fer-ne un tasts us deixo uns detalls :
de cap agrest i alt, com el cap d'una cabra.
No em marcaren amb cuiro les marcades costelles,
però prest m'engrunaren l'os del front amb paraules. (Autoretrat, 1960)
Era una sala quadrada
i tenia cinc finestres,
una muntanya pelada,
que era violeta els capvespres.
Darrera un mestret vell,
Jesús estava enclavat,
José Antonio ampliat,
Franco amb faixí vermell.
La tarda era com un ciri.
Tocava Història d'Espanya.
Hi havia un gran cementiri:
la creu, els morts, un que guanya.
Darrera els vidres volava
la bandera de tergal:
volava, volava, estava
a l'aire i fermada a un pal.
Damunt una vidriera,
el sol fugia; el camp no.
Feia fred. La Sabatera
cantava al capdecantó:
“Sa moixa m'ha fet moixons
vestits de seminaristes,
quan han oberts els ullons
han estat tots comunistes”
(Escola
graduada, 1974)
Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.
Aquest noi, om se revincla
per veure l'horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.
-Deixau-me saltar l'arena.
Tallau-me els penyals d'aram,
i els pins d'or que sempre canten,
remulls
de llum, inclinats...!
Pensar
que mai no has de veure,
donzell
ardent de pits blaus,
el
plor morat de la vinya
ni
el pes gloriós del blat!
Mai!
li va dir, i el seu coll
tenia
clavells de sang,
i
els muscles, obscurs, bromera
de
nenúfars grocs i blancs.
..........
Hortolans
deixau la sínia,
portau
llimones al mar...!
(Mar adolescent, 1949)
Si
res no et passa,
és
que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.
(Crist de Port-Royal, 1967)
La nit dels premis 31 de desembre l'ha homenatjat. Crec que és un dels poetes més grans que ha donat Mallorca durant el segle passat. Però els poetes que no tenen un Instituto Cervantes o una TVE darrere no solen tenir fàcil record. Els qui llegim aquest poeta (m'hi compt perquè ho faig sovint) sí que el recodam. Més enllà de la cultura oficial, que no està per romanços, llegir-lo és el millor homenatge. Tanmateix, Pau, estic d'acord amb la teva queixa.